Espanya redueix gairebé un 20% el malbaratament alimentari des de 2020
Espanya va malbaratar l’any 2025 prop de 1.130 milions de quilos o litres d’aliments i begudes en el consum dins i fora de la llar, gairebé un 20% menys que el 2020. Les dades confirmen una evolució positiva i una millora especialment significativa en el consum fora de casa.
Però, a Catalunya, l’avenç en la conscienciació contrasta amb una situació normativa difícil d’explicar a les empreses: la Llei catalana 3/2020 continua sense el seu desplegament reglamentari definitiu i la posterior Llei estatal 1/2025 ha obligat la Generalitat a aturar-lo per les diferències existents entre totes dues normes.
El Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació ha presentat l’Informe Anual 2025 de Desperdicio Alimentario, que situa en 1.129,91 milions de quilos o litres el volum d’aliments i begudes desaprofitats en els àmbits de consum analitzats durant l’any passat.
La xifra representa un lleuger increment del 0,4% respecte de 2024, però la perspectiva dels darrers anys és clarament positiva: el malbaratament s’ha reduït un 19,2% respecte de 2020, cosa que equival a evitar el desaprofitament de més de 269 milions de quilos o litres anuals. La ràtio se situa en 24,3 quilos o litres per habitant i any.
Hi ha, tanmateix, un senyal que convé no passar per alt. Després de quatre anys de reduccions, 2025 apunta a una certa estabilització o estancament de la tendència descendent. És a dir, s’ha avançat molt respecte de 2020, però continuar reduint el malbaratament probablement exigirà mesures més específiques, millor informació al consumidor, canvis en els hàbits de compra i consum i, també, actuacions diferenciades segons l’origen real de les pèrdues. El mateix informe identifica aquest canvi de ritme en les seves conclusions.
El 97,5% correspon a les llars... però cal explicar bé què significa aquesta dada
Un dels percentatges més cridaners de l’informe és que 1.101,8 milions de quilos o litres, el 97,5% del total mesurat, corresponen al consum domèstic, mentre que el consum fora de la llar representa 28,12 milions, un 2,5%.
És una dada molt rellevant, però cal interpretar-la correctament. No significa que els restaurants siguin responsables només del 2,5% de tot el malbaratament alimentari generat a Espanya. L’informe analitza el comportament del consumidor dins i fora de la llar; no quantifica totes les pèrdues que es poden generar al llarg de la cadena agroalimentària —producció, transformació, distribució, comerç o operativa interna dels establiments de restauració.
Aquesta precisió és especialment important per evitar titulars simplificadors que acabin assenyalant sectors sense tenir en compte què està mesurant exactament cada estadística.
Dit això, les dades relatives al consum fora de casa són positives. El volum desaprofitat ha passat de 35,33 milions de quilos o litres el 2020 a 28,12 milions el 2025, una reducció del 20,4%. A més, només el 41,5% dels consumidors declara haver desaprofitat algun aliment o beguda fora de casa, el percentatge més baix dels darrers quatre anys.
Dins del malbaratament fora de la llar, el 52,6% del volum correspon a aliments i el 44,9% a begudes. Entre els aliments destaquen especialment les hortalisses i verdures, amb un 24,6%, la carn fresca, amb un 15,5%, i el pa, amb un 12,4%. Només verdures, hortalisses i carn fresca concentren més del 40% del volum alimentari desaprofitat fora de casa.
L’informe també apunta una qüestió interessant des del punt de vista de les polítiques de sensibilització: les persones de 25 a 34 anys són les que més aliments desaprofiten fora de casa, mentre que entre els menors de 25 anys destaca especialment el malbaratament de begudes. Els majors de 50 anys presenten, en canvi, els comportaments més responsables.
«Aquí no se tira nada»: una nova onada d’una campanya que ja coneixíem
Coincidint amb la presentació de l’informe, el Ministeri ha anunciat per a aquest 2026 una nova campanya de conscienciació sota el lema «Aquí no se tira nada», integrada ara en la comunicació d’Alimentos de España – España sabe, amb Leonor Watling com una de les protagonistes i amb especial incidència durant la primera quinzena d’octubre.
En realitat, el lema no és nou. «Aquí no se tira nada» ja va ser utilitzat pel Ministeri en la primera campanya institucional específica contra el malbaratament alimentari i posteriorment va tenir continuïtat amb «Alimentos con siete vidas». Per tant, més que una campanya completament nova, podem parlar d’una recuperació i actualització d’una línia de comunicació ja coneguda, ara vinculada a les noves dades i al nou marc legislatiu.
La sensibilització és necessària. Però les campanyes dirigides al consumidor haurien d’anar acompanyades d’una cosa igualment important: claredat normativa per a les empreses que han d’aplicar les polítiques de prevenció del malbaratament.
I aquí és on Catalunya té encara molta feina pendent.
Catalunya va ser pionera el 2020. Sis anys després, el desplegament continua pendent
Catalunya es va avançar a l’Estat amb l’aprovació de la Llei 3/2020, d’11 de març, de prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentaris.
La norma va establir obligacions importants per als agents de la cadena alimentària: disposar d’un pla de prevenció, quantificar el malbaratament, informar anualment, aplicar una jerarquia d’usos dels aliments excedentaris i evitar actuacions que facin que aliments encara aptes per al consum deixin de ser-ho. Les microempreses van quedar exemptes d’algunes de les obligacions de planificació i quantificació, però no de totes les obligacions generals de prevenció.
La restauració i l’hostaleria tenen, a més, obligacions específiques. Entre elles, permetre que el client pugui endur-se els aliments que no hagi consumit, informar-ne de manera clara, facilitar recipients aptes per a ús alimentari i acceptar que el consumidor porti el seu propi recipient en les condicions previstes per la normativa.
Fins aquí, res especialment discutible: l’objectiu de reduir el malbaratament és compartit pel sector.
El problema és un altre.
La mateixa Llei 3/2020 establia que el Govern havia d’aprovar el reglament de desplegament en el termini d’un any des de la seva entrada en vigor. Això ens situava el 2021. Som al setembre de 2026 i aquest desplegament encara no s’ha completat.
Per tant, quan diem que «portem gairebé dos anys» parlant del problema d’harmonització, fins i tot ens quedem curts.
El projecte de decret català es va sotmetre formalment a informació pública el gener de 2024. Havia de concretar qüestions essencials: contingut mínim dels plans de prevenció, procediments de quantificació, declaració anual, aplicació de la jerarquia de prioritats, espigolament, pràctiques comercials i règim de control.
Però mentrestant l’Estat va aprovar la Llei 1/2025, d’1 d’abril, de prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentari, publicada al BOE el 2 d’abril de 2025.
I aquí va aparèixer el problema.
La Generalitat ho reconeix: hi ha «diferències substancials»
No es tracta d’una interpretació empresarial ni d’una crítica del sector.
La mateixa Generalitat ho reconeix oficialment.
En l’informe sobre l’execució de la planificació normativa de 2025, el Govern assenyala que el projecte de decret de desplegament de la Llei 3/2020 no ha estat aprovat i explica que la seva tramitació ha quedat aturada després de l’aprovació de la llei estatal perquè existeixen «diferències substancials» entre totes dues normes.
La conseqüència és encara més significativa: la Generalitat considera necessari modificar primer la Llei catalana 3/2020 i, només després, reprendre la tramitació del decret que l’ha de desplegar.
Això confirma que ens trobem davant d’un problema real d’arquitectura normativa.
Catalunya té una llei pròpia des de 2020. L’Estat en té una altra des de 2025. Les obligacions principals de l’article 6 de la llei estatal són aplicables des de l’abril de 2026. Però Catalunya encara no ha adaptat la seva norma ni ha aprovat el reglament que havia d’haver desenvolupat la llei catalana anys enrere.
I què significa això per a un restaurant, un hotel o una empresa alimentària?
Aquí és on la qüestió deixa de ser jurídica i es converteix en un problema empresarial.
Un primer exemple són els plans de prevenció. La llei estatal eximeix de determinades obligacions de l’article 6.4 —entre elles disposar d’un pla de prevenció i formalitzar determinats acords de donació— els establiments de transformació, comerç, distribució, hostaleria o restauració amb una superfície igual o inferior a 1.300 m², amb les particularitats previstes per als establiments que comparteixen titularitat fiscal. Les microempreses també disposen d’exempcions específiques.
La llei catalana utilitza, en canvi, una arquitectura diferent: l’exempció de les principals obligacions de planificació i quantificació es vincula essencialment a la condició de microempresa, no a una superfície de 1.300 m².
Això pot produir una situació poc intuïtiva: un establiment de restauració de menys de 1.300 m² pot quedar exempt de l’obligació estatal de disposar del pla prevista a l’article 6.4 i, alhora, continuar subjecte a l’obligació catalana si no té la consideració de microempresa.
No és necessàriament una contradicció jurídica —les comunitats autònomes poden establir determinades exigències pròpies en l’àmbit de les seves competències—, però sí que és un magnífic exemple de per què cal harmonitzar, explicar i desplegar correctament les dues normes.
Un segon problema és la quantificació i declaració del malbaratament. Catalunya va establir l’obligació de quantificar i informar anualment per a determinats operadors, i el projecte de decret havia de concretar com fer-ho i mitjançant quin sistema de declaració. Però aquest decret no ha arribat a aprovar-se.
L’empresa, per tant, pot conèixer l’obligació legal general però continuar sense disposar d’un desplegament estable, definitiu i homogeni que concreti determinats procediments.
Un tercer àmbit és la donació i redistribució dels excedents. Tant la normativa catalana com l’estatal prioritzen l’aprofitament per al consum humà, però l’Estat introdueix una regulació pròpia sobre plans, acords i convenis de donació i sobre les circumstàncies que permeten adaptar la jerarquia de prioritats.
També hi ha matisos en una qüestió molt quotidiana per a la restauració: endur-se el menjar que no s’ha consumit.
La llei catalana establia el dret del client a endur-se'l sense cost addicional i regulava els recipients reutilitzables, compostables o fàcilment reciclables i l'acceptació de recipients aportats pel mateix client. La normativa estatal manté l'obligació d'oferir aquesta possibilitat però introdueix expressament la connexió amb la Llei 7/2022 de residus i, per tant, amb el règim aplicable als envasos de plàstic d'un sol ús. També preveu explícitament una excepció per als establiments de tipus bufet lliure.
Són qüestions resolubles jurídicament, evidentment. Però una petita empresa no hauria de necessitar comparar dues lleis, una llei de residus i un projecte de decret que mai no ha entrat en vigor per saber què ha de fer amb les restes d’un àpat.
Catalunya també té un problema important a les llars
La realitat catalana confirma, a més, que el malbaratament no es pot plantejar exclusivament com una obligació empresarial.
L’estudi oficial sobre el malbaratament alimentari a les llars catalanes estima que el 2024 es van desaprofitar prop de 174.000 tones d’aliments, aproximadament 21,7 quilos per persona i any.
L’impacte econòmic es va estimar en uns 903 milions d’euros, més de 110 euros anuals per persona, mentre que la petjada associada a la producció, distribució i comercialització dels aliments que finalment no es consumeixen supera les 460.000 tones equivalents de CO₂. Al voltant de tres quartes parts del malbaratament domèstic corresponen a productes sense cuinar.
Les dades estatals de 2025 i les catalanes de 2024 provenen d’estudis, períodes i metodologies diferents i, per tant, no s’han de comparar directament. Però coincideixen en una conclusió essencial: la llar continua sent un dels grans espais on cal actuar sobre els hàbits de compra, conservació, planificació i consum.
El sector necessita una norma clara, no dues interpretacions
La prevenció del malbaratament alimentari és una obligació ambiental, econòmica i social que difícilment pot qüestionar ningú. I les empreses del sector de l’hostaleria i la restauració ja han anat incorporant mesures de planificació de compres, ajustament de racions, aprofitament de productes, digitalització d’estocs, donació d’excedents i facilitació dels aliments no consumits als clients.
Però precisament perquè l’objectiu és compartit, les administracions han de fer també la seva part.
No té gaire sentit exigir planificació, traçabilitat, quantificació i compliment documental a les empreses mentre l’Administració catalana porta més de sis anys sense culminar el reglament que la seva pròpia llei li ordenava aprovar en un any.
I encara en té menys que, després d’arribar tard al desplegament, l’aprovació d’una llei estatal obligui a deixar-lo novament aturat perquè les dues regulacions no encaixen prou bé.
El que Catalunya necessita ara no és afegir una nova capa administrativa. Necessita modificar la Llei 3/2020 allà on sigui necessari, harmonitzar-la amb la Llei estatal 1/2025, aprovar definitivament el reglament, establir un únic sistema comprensible de quantificació i declaració i publicar criteris interpretatius clars per als diferents tipus i dimensions d’empresa.
També caldria garantir que Generalitat i Estat comparteixin criteris perquè una empresa que opera a Catalunya no hagi de elaborar dues carpetes de compliment per perseguir exactament el mateix objectiu.
Especialment en el cas de les pimes i dels establiments independents de restauració, proporcionalitat i simplificació administrativa han de formar part també de la política contra el malbaratament.
Menys menjar a les escombraries i menys burocràcia sobre la taula
Que des de 2020 Espanya hagi reduït prop d’un 20% el malbaratament alimentari mesurat és una bona notícia. Que el consum fora de la llar hagi reduït un 20,4% el volum desaprofitat també ho és.
Ara cal continuar avançant.
Campanyes com «Aquí no se tira nada» poden ajudar a reforçar la consciència ciutadana. Però la sensibilització del consumidor no pot substituir una bona política reguladora.
A Catalunya tenim una llei des de 2020, un reglament pendent, una segona llei estatal des de 2025 i el reconeixement oficial que existeixen diferències prou importants per haver obligat a aturar el desplegament català.
Sis anys després, ja no es tracta de legislar més. Es tracta de legislar millor, coordinar-se i donar seguretat jurídica a qui ha de complir.
Perquè contra el malbaratament alimentari cal aprofitar millor els aliments, sí. Però també hauríem d’aprendre a no malbaratar temps, recursos empresarials i esforços administratius en regulacions duplicades o insuficientment coordinades.