El Tribunal Suprem anul·la el Registre Únic d'arrendaments de curta durada per considerar que l'Estat no té competència per crear-lo
Estima parcialment un recurs de la Generalitat Valenciana
El Tribunal Suprem ha abordat, en la seva sentència núm. 620/2026, la nul·litat del procediment de registre únic d’arrendaments de curta durada que es pretenguin publicitar mitjançant plataformes digitals, regulat al Reial decret 1312/2024, de 23 de desembre, en considerar que l’Estat no disposa de títol competencial per establir una regulació exhaustiva d’un registre nacional que se superposa als registres autonòmics existents pel que fa a la inscripció d’immobles destinats a arrendaments turístics.
La Generalitat Valenciana va recórrer aquesta norma estatal per la qual es regula el procediment de Registre Únic d’arrendaments, i es crea la finestreta única digital d’arrendaments per a la recollida i l’intercanvi de dades relatives als serveis de lloguer d’allotjaments de curta durada.
La sentència del Tribunal Suprem estima parcialment el recurs, anul·lant únicament aquells preceptes pels quals es crea l’anomenat “registre únic d’arrendaments” i, en canvi, desestima el recurs pel que fa a les disposicions que regulen la finestreta única digital d’arrendaments, les obligacions de transmissió de dades de les plataformes en línia i la transmissió de dades amb finalitats estadístiques.
El tribunal comença reconeixent que existeix “una preocupació creixent, tant en l’àmbit de la Unió Europea com en l’àmbit nacional, pel lloguer d’allotjaments de curta durada que utilitzen els serveis de les plataformes en línia”, i que s’intenta posar fre als abusos que s’estan produint en la utilització d’aquesta modalitat d’arrendament per eludir la normativa estatal sobre els lloguers de llarga durada o les normatives autonòmiques sectorials sobre lloguers turístics creades per les comunitats autònomes.
Així mateix, reflecteix que s’ha produït un augment constant d’aquesta modalitat d’arrendaments amb incidència en la disminució del nombre d’habitatges destinats a arrendaments de llarga durada i el consegüent augment del preu dels lloguers i de l’habitatge a les ciutats, generant problemes d’accés a l’habitatge i el desplaçament progressiu dels residents habituals cap a altres zones, amb la consegüent incidència en la vida dels ciutadans i en la composició social i la cohesió veïnal de determinats barris.
Aquesta situació va determinar que a la Unió Europea es dictés el Reglament (UE) 2024/1028 del Parlament Europeu i del Consell, d’11 d’abril de 2024, sobre la recollida i l’intercanvi de dades relatives als serveis de lloguer d’allotjaments de curta durada, en què s’estableixen normes harmonitzades respecte al sistema de registre i als requisits per a l’intercanvi de dades relatives a les plataformes en línia de lloguer de curta durada.
El Reial decret impugnat afirma que es dicta en aplicació del Reglament (UE) 2024/1028, però la sentència del Tribunal Suprem entén que, si bé la norma europea obliga a adaptar els sistemes de registre i informació existents respecte dels arrendaments de curta durada a les previsions del Reglament, allò que no estableix és que el procediment de registre establert en un Estat membre hagi de ser nacional, ni, per descomptat, incideix en el règim de distribució de competències existent als estats membres.
El nucli del debat se centra a determinar si l’Estat té o no títol competencial per dictar aquesta norma, arribant el tribunal a la conclusió que no el té en determinats aspectes.
A aquest efecte analitza diferents títols competencials: legislació civil i ordenació dels registres i instruments públics (art. 149.1.8 CE), condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals (art. 149.1.1 CE), bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica (art. 149.1.13 CE) i estadística per a finalitats estatals (art. 149.1.31 CE).
I rebutja que la regulació exhaustiva del nou registre únic a escala nacional tingui cobertura en cap d’aquests títols.
La sentència considera que no ens trobem davant d’una regulació substantiva dels arrendaments de curta durada ni que el procediment de registre establert tingui per objecte inscriure un contracte d’arrendament ni càrregues o limitacions del domini perquè produeixin efectes davant de tercers, sinó que es tracta d’un procediment de registre únic en relació amb els immobles, o parts d’aquests, que permet obtenir un número de registre com a requisit necessari per poder oferir un servei de lloguer o arrendament de curta durada mitjançant plataformes en línia, sense que el títol competencial de l’article 149.1.8 CE (pel que fa a l’ordenació dels registres públics) sigui idoni per regular un procediment i una inscripció d’aquestes característiques.
També descarta que pugui emparar-se en el títol “Bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica” (art. 149.1.13 CE), ja que es considera que la regulació excedeix allò que constitueixen unes “bases” o “mesures de coordinació” concretes, per establir una regulació exhaustiva d’un registre nacional que se superposa als registres autonòmics existents respecte a la inscripció d’immobles destinats a arrendaments turístics.
S’admet, però, la competència de l’Estat per regular la finestreta única digital, la coordinació de finestretes, les obligacions de transmissió de dades de les plataformes en línia i amb finalitats estadístiques, utilitzant les seves competències de “coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica” (art. 149.1.13 CE) i “estadística per a finalitats estatals” (art. 149.1.31 CE)